Públic Bona nit, classe.
Aquí us deixo el meu vídeo d’autoavaluació i balanç de l’assignatura. Ha sigut un plaer treballar amb tots vosaltres, espero que passeu bon estiu, i puguem tornar amb les piles ben carregades.
Ens veiem en el semestre vinent!
Públic Bon dia, classe!
Aquí us deixo l’enllaç de DRIVE per veure el meu videomuntatge final, i el PDF del text explicatiu d’aquest muntatge final, espero que us agradi.
https://drive.google.com/drive/folders/1h5HVkzeEWPhQyJwFbCRlEjITCl_0r29r
Ens anem veient, llegint i escoltant per aquí!
Públic Bona nit a tots i totes!
Semblava llunyà, però ja el tenim aquí, l’últim registre de l’assignatura, el Registre 10. En aquest registre m’agradaria parlar sobre una manera de viure la vida que he descobert aquest cap de setmana gràcies al meu millor amic.
El meu millor amic és un noi del meu poble, el Pere. Ell és de Corbins de tota la vida, igual que la seva mare, però el seu pare és d’Àger, un famós poblet de la comarca de la Noguera. El Pere tota la vida, des de ben petit, ha anat a passar els estius allí, i ja va ser als 18 anys que va començar a treballar de socorrista a la piscina d’aquest poble. Allí és on va fer una forta amistat amb l’Àngel, l’altre socorrista amb el qual compartien piscina. Jo ja fa molts anys que el conec i també tenim molt bona relació, i el Pere m’havia parlat moltes vegades que l’Àngel ha estat vivint a una casa solitària on la següent casa o poble més proper és a 3 km, que sembla poc, però la veritat és que és bastant significatiu. L’Àngel, fins a l’any passat (ara viu a Barcelona) va viure en aquesta casa junt amb el seu germà i els seus pares, i és una família que tenen un negoci familiar, ja que a tocar de la casa hi tenen una petita granja de cabres que ells mateixos gestionen, inclús amb una espècie de búnquer que és on deixen fermentar els formatges que ells mateixos s’encarreguen de produir i vendre posteriorment.
Aquest estil de vida em va xocar molt des d’un principi, i és per això que vam acordar que un cap de setmana ens convidaria a conèixer casa seva i tota la infraestructura que els envolta, la granja. Ell és l’únic de la família que no s’hi dedica, ja que tant el seu pare com la seva mare són autònoms i el seu germà fa poc ja ha tirat endavant la jove incorporació agrícola.
De ben matí ja vam arribar a Àger, on ens esperava l’Àngel a la plaça del poble. Després de 10 minuts de cotxe per un camí de terra força difícil, vam arribar a casa seva, de seguida em vaig adonar que realment estava al mig del no-res. La casa estava envoltada d’un immens camp verd i gegants muntanyes, cosa que li donava un fort aire de tranquil·litat i bellesa natural.
El primer que vam visitar va ser la granja de cabres que hi havia al costat de la casa. Va ser una experiència única veure com aquestes criatures adorables caminaven lliurement pels seus terrenys, em va sobtar molt la delicadesa i amor en què la seva família tractava aquells animalons. Es comunicaven amb cadascuna amb un tracte personalitzat, com si les coneguessin personalment, i les cabres també en semblaven conscients.
Després ens van ensenyar la casa, molt senzilla, una planta baixa sense cap mena de luxe, de fet no tenien ni TV, no la necessitaven, el que sí que hi havia és un enorme foc a terra i llibres, molts llibres al seu voltant.
La singularitat de la família de l’Àngel era molt evident en cada un dels seus membres. La seva mare és una dona amable, acollidora i amb una bondat que mai havia apreciat a ningú, semblava una dona lliure de prejudicis de cap mena, tot el dia amb un somriure a la cara i disposada a servir-nos en qualsevol situació. Al pare de l’Àngel, se’l veia un home molt treballador i apassionat per la seva feina, de fet aquella casa l’havia construït ell amb l’ajuda del seu pare, el padrí de l’Àngel. Tot i no ser gaire expressiu, es podia veure als seus ulls l’orgull que sentia per la seva família i per la manera com vivien en aquella vall mimetitzats amb la natura.
I després hi havia el seu germà, el Dani, un esperit lliure, que tot i tenir sempre un expedient acadèmic impecable per cursar els estudis que s’hagués proposat, va decidir quedar-se allí, a casa seva, fent de ramader, sent feliç.
Aquesta visita a un lloc tan diferent del que estic acostumat, m’ha portat a reflexionar sobre la importància de trobar la felicitat en la simplicitat i en el contacte amb la natura. Sovint, a la nostra societat moderna i accelerada, ens veiem atrapats en la recerca constant de comoditats, èxit material i estatus social. Doncs aquesta família ens va mostrar que la veritable satisfacció pot trobar-se en una vida senzilla, connectada amb l’entorn natural i en harmonia amb els animals i el medi ambient, gaudint d’estar en contacte directe amb els cicles de la vida. El dia a dia d’aquesta família és el contacte directe amb les seves cabres, cuidant-les, alimentant-les i assegurant-se del seu benestar.
En compartir unes hores amb ells, vaig notar que el fet de viure apartats de les comoditats de la vida moderna, tal com ens hem criat la gran majoria, els ha permès aprendre a apreciar molt més les coses simples i essencials. El seu estil de vida els ensenya a valorar el temps en família, gaudir de moments de tranquil·litat i trobar alegria en les petites coses; com el silenci, el cant dels ocells o l’aroma de l’herba fresca. Aquesta difícil elecció de viure allunyats de tot plegat també els permet escapar del ritme frenètic i de l’estrès de la vida urbana a què estem sotmesos la resta de gent. Ells estan immersos en un ambient més tranquil i natural, ideal per connectar amb els propis ritmes interns i trobar la seva pau interior.
Referents Teòrics:
Ja va ser quan estàvem a punt de marxar, que li vaig dir a la seva mare amb una mica de vergonya per falta de confiança, que em recomanes un llibre de tots els que tenia allí , ja que fa 1 mes que m’he comprat un ”Kindle” (tauleta electrònica que serveix per llegir llibres), i estic bastant enganxat a la lectura. Ella va fer un petit somriure i sense pensar-s’ho va anar directa per un; “This Life Is in Your Hands: One Dream, Sixty Acres, and a Family Undone”, un llibre escrit per Melissa Coleman, en aquest cas traduït a l’espanyol. Aquest llibre és el relat de la història real en primera persona de l’autora i la seva família, que van decidir viure en una granja allunyada de la civilització als voltants de Maine, tractant de portar una vida autosuficient i en harmonia amb la natura.
Un cop llegit aquest llibre aportaré la reflexió pertinent relacionant-la també amb el tema cabdal dels meus registres, la creació de la identitat.
Tot seguit adjunto algunes fotos i vídeos d’aquesta experiència:
https://drive.google.com/drive/folders/1FzORFvoB5SNCmR8NdckOCR4BqcuyTonq
Públic Bon dia, companys i companyes, aquí us deixo el meu comentari crític i la meva reflexió:
Públic Bona tarda a tots i totes!
Aquest 9e registre va dedicat a la festa més popular i multitudinària que se celebra a Lleida ciutat, anomenada: APLEC DEL CARAGOL. Aquest any ha sigut el meu segon any que he pogut viure-la des de dins, com a penyista, ja que l’any passat em va tocar portar-la ”L de novato”.
Amb la participació total de 115 colles, 8 de les quals noves, i 14.500 penyistes, hem fet d’aquesta 42a edició de l’Aplec del Caragol de Lleida l’edició de record!
Ames, l’aplec també ha aconseguit mantenir la mitjana 200.000 visitants en tot el cap de setmana, tot això aconseguit malgrat la forta pluja de dissabte a la tarda, que ens va obligar a reprogramar o suspendre alguns dels actes. Entre els 3 dies, entre tots els penyistes ens vam menjar 12 tones de caragols, una autèntica barbaritat.
Els visitants que no tenien penya, enguany també van poder aprofitar l’espai del restaurant instal·lat en un pavelló annex al mateix recinte per degustar diverses receptes típiques de ponent a un preu raonable on vaig conèixer un grup d’Alemanys que havien vingut expressament a Lleida per visitar i impregnar-se d’aquesta tradició.
Cada any, la celebració se celebra l’últim cap de setmana de maig, a excepció d’aquest, que l’hem celebrat el primer cap de setmana de juny a causa de la coincidència amb les eleccions locals.
Aquesta festivitat va començar com una trobada casual d’amics per compartir un sopar de caragols al camp l’any 1980, però s’han anat desenvolupant molt amb el pas dels anys fins a agafar la magnitud actual.
El diumenge, l’Aplec del Caragol és l’encarregada d’aportar color i alegria als carrers de Lleida amb l’anomenat ”Passa calles”, on els més valents que han aconseguit aguantar la forta nit de dissabte, es passegen junt amb les seves colles i grups de xaranga per un recorregut on es travessa tota Lleida.
Fent una volta pel recinte podem veure desenes de maneres diferents de preparar els caragols, a la llauna (a la brasa amb salsa), a la gormanda (estofat), a l’ast… A més dels caragols, també s’hi pot descobrir altres plats tradicionals catalans, però no tot és gastronomia, ja que també tenim nombrosos actes, com ara concerts, balls populars, cercaviles enormes i de capgrossos, competicions esportives, competicions relacionades amb el caragol formen part del festival, totes aquestes activitats estan pensades perquè puguin gaudir-les persones de totes les edats.
M’ha semblat una festivitat molt adequada per tal de relacionar-la amb el tema principal en el qual giren tots els meus registres: La creació de la identitat cultural.
Enumeraré 3 factors que penso que contribueixen a enfortir i crear un sentit d’identitat cultural gràcies a la celebració d’aquesta festivitat gastronòmica:
Patrimoni culinari: L’elaboració i el consum d’aquest plat tradicional català es converteix en un símbol culinari que simbolitza la identitat gastronòmica de la regió. A través de la preservació i la promoció d’aquesta tradició gastronòmica de pares a fills, les persones que participen en aquesta festa es poden sentir fortament connectades amb el seu patrimoni culinari i experimentar un sentit de pertinença cultural.
Vinculació comunitària: És un esdeveniment que reuneix persones de diferents edats i cultures al voltant d’una celebració comuna, l’Aplec. Participar plegats en concerts, balls, competicions i exhibicions culturals fomenta la interacció social i el sentit de la comunitat.
Transmissió de costums culinàries: L’Aplec també juga un paper important en la transmissió de costums culinàries entre generacions, fent que aquestes es preserven i es transmetin en fer que tothom participi en preparació dels caragols, aprendre les receptes i les tècniques culinàries tradicionals i compartir aquests coneixements amb les generacions més joves farà que això perduri en el temps.
Justificació teòrica:
En aquesta ocasió he buscat suport en un document amb molt bones crítiques, ”Food and Identity: Food Studies, Cultural, and Personal Identity”, el document està originalment escrit en angles, així que he hagut de fer ús de la traducció, i aquesta és la cita que he escollit per reflexionar del tema:
”La cultura no se hereda, se aprende. El gusto por los alimentos de diferentes grupos culturales a menudo están conectadas a sus tradiciones mas cercanas”. Kittler, P.G., Sucher , K.P.(2012).
Aquesta cita suggereix que els aliments que consumim i les nostres preferències gastronòmiques no són quelcom innat, sinó que es van desenvolupant al llarg de les nostres vides a partir de l’exposició a diferents tradicions culinàries més properes. Per tant, és a mesura que creixem, que absorbim els costums alimentaris de les nostres famílies i la nostra comunitat, adoptant així les seves tradicions culinàries i creant connexions emocionals amb els aliments associats a elles.
Penso que l’aplec del caragol exemplifica de bona manera aquesta creença, ja que fora de Catalunya el caragol no els gens vist com un aliment humà, en canvi, aquí a Lleida, no només el consumim, sinó que en fem una festa on ell és el protagonista.
Bibliografia:
Gina M. Almerico, ‘’Food and identity: Food studies, cultural, and personal identity’’, Journal of International Business and Cultural Studies Volume 8 (2014).
Tot seguit adjunto l’enllaç a la carpeta del Drive on podeu veure un tastet del qual s’hi cou a l’Aplec del Caragol de Lleida:
https://drive.google.com/drive/folders/16afBMcZetrl_ViM7zSTx32FhoM7XyNPF
Públic Bona tarda a tots i totes!
En aquest 8e registre m’agradaria dedicar-lo a apropar-vos a un dels barris més pobres i estigmatitzats de Lleida, ”La Mariola”.
És un barri que em cau a 2 carrers d’on viu la meva mare, a 1 minut caminant, el fet que estigui tan a prop fa que hagi passat part de la meva infància allí, en una emblemàtica pista de futbol sala on em passaven les hores sense que ens n’adonéssim compte.
La Mariola és un barri concebut per la majoria d’habitants de Lleida com una cosa aliena, com si no formés part de la ciutat. La pobresa i els problemes són part del dia a dia, la segregació, l’estereotip i la marginació promouen una espiral de què sembla impossible sortir.
El barri es va començar a formar als anys quaranta i a partir d’aquesta data hi va haver quatre fases d’urbanització: la del 1941, la del 1952, la del 1969 i la del 1974. Aquí es van instal·lar famílies que procedien de la migració rural; principalment d’Aragó, però també de Múrcia, Castella i Lleó i Andalusia. Al llarg dels anys, el barri es va anar degradant, i les polítiques de l’Ajuntament, fos del color que fos, no hi van ajudar. Els diferents Consistoris han fet servir La Mariola per controlar la pobresa. Sempre que s’havia de reallotjar algú, se’l reallotjava aquí.
És ”vox populi” que els diferents ajuntaments que han anat governant a Lleida s’han encarregat d’anar ”tancant” La Mariola, ja que a poc a poc l’han abastit de tota mena d’equipaments per tal que els que hi viuen ho tinguin tot a mà i no hagin de sortir del barri per gairebé res. En pocs anys han construït una pista de futbol sala, un camp de gespa artificial, un consultori mèdic, un casal de joves i d’avis, un ”pipi-can” per als gossos… Tots els serveis possibles que els alcaldes t’ho venen com a solidaritat, quan realment en aquests actes s’hi amaga l’ombra del ”així no ens molesten per dins de la ciutat”.
Jo, per proximitat m’hi ha tocat viure moltes hores al barri de més petit, i ara de gran hi passejo sovint perquè aparco el cotxe allí. Des de sempre m’ha cridat molt l’atenció la manera que tenen de viure al barri i em fascina la comunitat de germanor que s’hi respira, sempre dic als meus amics i família que tinc una sensació d’enveja sana quan passejo per allí, m’agradaria molt saber enfocar la vida com ells ho fan, amb poc en tenen prou, a la plaça, amb la família, una pilota de futbol, cadires per fer la xarradeta, els seus moixonets de cant, i poca cosa més.
A l’escola en la qual estic treballant en l’actualitat molts infants viuen a La Mariola, i sempre els faig mil preguntes perquè m’interessa molt tot el que ho envolta. Se’ls veu nens feliços, la majoria molt més feliços que altres nens que viuen a altres barris de la ciutat amb moltes més comoditats, i això em fa reflexionar molt.
Després de moltes hores d’observació, preguntes i convivència diària amb ells, he notat que els nens de barris pobres solen tenir una perspectiva diferent sobre el que realment importa a la vida, ja que, lluny de centrar-se en l’acumulació de béns materials, valoren les relacions significatives, l’energia vital, la lleialtat i la senzillesa. Aquesta visió més enfocada en aspectes no materials pot portar a una major plenitud i benestar general a les seves vides.
Els infants que neixen i creixen en barris com La Mariola penso que troben la felicitat més aviat en les relacions socials properes, en la valoració de les coses simples, en la resiliència que desenvolupen davant dels desafiaments i en el seu enfocament en aspectes no materials de la vida. Tots aquests factors combinats crec que poden contribuir de manera significativa al benestar emocional i general, demostrant que la felicitat no depèn únicament de les comoditats materials.
Justificació teòrica:
Regirant una pila de recursos que parlen sobre aquesta relació que existeix entre ”El Barri” i el tema dels meus registres, la creació de la identitat cultural, he vist molt acertada aquesta cita que surt del document ”El barrio son los vecinos”. Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas” (2008), de González Carvajal, María Lara.
”La significación de los imaginarios territoriales implica una arena de lucha simbólica, que se expresa, como decíamos, no sólo al interior del mismo barrio sino también en la interacción con “el afuera” que, a su vez, pretende imponer sus propios sentidos significativos en torno al espacio.”
Aquesta cita l’he analitzat des de la perspectiva dels habitants del barri de La Mariola, i és que, tenir sempre aquesta imposició externa de com han de viure, o de voler canviar la seva percepció del que està ben fet o mal fet (sempre dins de la legalitat) de part de la resta de veïns dels altres barris de Lleida, a parer meu, és un obstacle per a la lliure construcció de la seva pròpia identitat. Poden sentir pressió per ajustar-se a les normes i valors dels barris més privilegiats, cosa que podria conduir a la pèrdua d’aspectes importants de la seva pròpia cultura i tradicions.
Tot i això, he pogut observar que la majoria dels residents de La Mariola també tenen la capacitat de resistir i reafirmar els seus propis valors, símbols i sentit de pertinença.
Aquesta dosi de resistència pot ser una gran font d’apoderament i fortalesa per a la comunitat, permetent la creació i la preservació d’una rica i autèntica identitat cultural pròpia i lliure de condicionants externs, ja que precisament aquesta resiliència pot ser claus per preservar la seva identitat cultural única i promoure un sentit d’orgull i valor al seu espai.
Bibliografia
Gonzalez Carvajal, María Lara (2008). “El barrio son los vecinos” . Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas. Algunas reflexiones sobre el barrio.
A continuació us deixo l’enllaç de la carpeta de Drive amb un resum de fotografies i vídeo de totes les infraestructures que he comentat anteriorment:
https://drive.google.com/drive/folders/1–E9mFv8lwozL83-CRS-JcExpvV2ZuGI
Públic Bona tarda a tos i totes!
En aquest registre 7 us faré 5 cèntims de la setmana més esperada per qualsevol persona del poble, la setmana de la Festa Major. A Corbins la setmana de la Festa Major és una setmana màgica, es respira la felicitat a l’ambient, omplint d’alegria els carrers del nostre poble. Els carrers es vesteixen de gala, el concurs de balcons en té tota la culpa, es fa cada any, i, així i tot, mai deixa de sorprendre’ns.
Però la Festa Major no és només un desplegament visual i sensorial, és també una explosió de tradicions que ens connecta amb les nostres arrels i ens recorda qui som, de fet el més bonic de la nostra Festa Major és la unió que es crea entre tots nosaltres. És el moment en què deixem de banda les nostres preocupacions diàries i ens submergim en una atmosfera de camaraderia i felicitat compartida. És l’oportunitat de trobar-nos, abraçar-nos i celebrar plegats, deixant enrere diferències i rivalitats per convertir-nos en una gran família.
El divendres vam fer el tret de sortida d’aquest llarg cap de setmana, per descomptat, el divendres van tenir festa tots els infants de l’escola Sol Ixent, i van poder gaudir d’un matí als inflables i les firetes que van posar a la plaça de l’ajuntament. A la tarda ja es va fer el pregó, que va anar a càrrec de l’associació de Joves (de la qual em sento molt orgullós d’haver-ne format part de 2012 fins a 2019) amb un sonat homenatge als 35 anys que compleix l’associació de dones. Tot seguit es va fer entrega dels premis del concurs de cartells infantils de festa major, acte que va aglutinar a tots els infants del poble. Més tard vam inaugurar l’exposició fotogràfica ”Les festes de quan érem joves”, on ens vam emocionar recordant vells records.
El dissabte va començar com el divendres, amb un matí ple d’activitats per la canalla. La tarda sí que anava més encarada a la gent gra, amb una llarga sessió de ball amb el grup Tropikana que en acabar va empalmar amb l’esperat sopar popular, aquest any amb record d’assistència amb 400 comensals, dels quals la majoria es van quedar en acabar per gaudir del grup de versions ALLIOLI i els DJ que van actuar a continuació.
El diumenge començava com els altres dos dies, amb els infants com a protagonistes amb un munt de tallers per ells; Taller de globoflèxia, de maquillatge, d’equilibris i finalment taller de bombolles de sabó.
Aquesta nit venen el famós grup pirotècnic ”Diables de Lleida” per tal de posar la traca final a aquest fantàstic cap de setmana.
Justificació teòrica:
Després d’estar regirant diversos recursos que parlin d’aquesta relació entre la Festa Major de poble amb el meu tema d’aquesta PAC ” La construcció de la identitat cultural”, us deixo per aquí una de les cites que faré anar per fer la meva posterior reflexió:
”Una de las funciones de todo ritual festivo más significativa y unánimemente reconocida es la de expresar simbólicamente el desiderátum de integración e identidad colectiva de la comunidad que lo celebra 6. Toda celebración periódica de una fiesta denota la existencia de un determinado nivel de identificación y vivencia colectiva, constituye un indicador que permite evaluar la conciencia de adscripción a esa colectividad ‘. Las fiestas, y en particular las tradicionales, ritualizan de forma recurrente el particularismo, actualizando y reafirmando el sentimiento de formar parte de una comunidad -local, regional, nacional- y reproduciendo simbólicamente la identidad colectiva de ésta”.
Aquesta cita l’he extret del document ”Fiesta, tradición e identidad local” de Jose Ignacio Homobono Martínez on s’analitza el binomi folklore-identitat cultural.
Això ens fa veure que una festa major de poble està estretament lligada a la construcció de la identitat cultural de les persones, ja que totes aquestes activitats festives que es duen a terme reforcen i enforteixen el sentit de pertinença dels habitants a la seva comunit i ens permet connectar amb el patrimoni cultural i les tradicions que passen de pares a fills. Durant una festa major, estem en permanent contacte amb elements culturals propis de la localitat. Aquests elements són expressions autèntiques de la identitat cultural del poble i es transmeten de generació a generació. Gent de tota mena s’uneixen en desfilades, processons religioses, concerts, balls… que fan que les persones ens sentim part activa de la nostra cultura i contribuïm així a preservar i promoure les nostres tradicions.
Es per tot això que penso que les festes majors dels pobles tenen un paper fonamental en la construcció de la identitat cultural de les persones permetent-nos a tothom a connectar amb el nostre patrimoni cultural, reafirmar el nostre sentit de pertinença i podent transmetre les tradicions a les generacions futures, construint i enfortint la identitat col·lectiva del poble que provoca un fort sentit d’arrelament i aferrament a les arrels culturals d’aquest.
Bibliografia
JIH Martínez), ‘’Fiesta, tradición e identidad local‘’, Pamplona Gobierno de Navarra. Institución Príncipe de Viana 1990
A continuació deixo l’enllaç al meu Drive d’aquesta PAC on he posat unes quantes fotografies de tot el que s’ha viscut aquest fi de setmana:
https://drive.google.com/drive/folders/18MnncJ6ls9rPNfdS6zLePfdW6cs5sqk7
Públic Bé, doncs, gràcies a conèixer a l’artista que us vaig parlar l’altre dia, Ernest Costafreda, he pogut conèixer molts projectes alternatius en els quals col·labora, i un dels que més m’ha cridat l’atenció i ames lliga a la perfecció amb el tema principal dels meus registres, és el projecte ”Top Manta”, amb què ajuda de forma desinteressada amb el disseny dels seus productes. Així doncs, avui us parlaré del que és oficialment, i des del 2017 (Barcelona) el concepte Top Manta.
”Top Manta” va néixer el 2017 com una marca de roba social solidària creada pel Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona. És una marca que es va establir amb el propòsit de promoure la inclusió social i laboral dels venedors ambulants, i també per combatre l’estigmatització associada al top manta i que té com a objectiu millorar les condicions de vida col·lectiva del manter, estem parlant d’un projecte concebut amb criteris ètics i sostenibles que lluita per garantir el futur d’aquesta comunitat local contra la seva desaparició. Avui dia ”Top Manta” ja és molt més que una simple marca de roba, s’ha convertit en un gran projecte que ha aconseguit fins ara que 120 persones obtinguin els tan preuats ”papers” i deixin a part les mantes. Els productes de la marca inclouen roba, accessoris i altres articles que són venuts legalment a través de canals comercials autoritzats. Ja compten amb dos tallers, un de costura i un altre de serigrafia, on actualment treballen 25 persones fent roba de la marca, rebent i repartint comandes de clients de tot el món, tot buscant generar ingressos que contribueixin a la sostenibilitat i suport de la comunitat de venedors ambulants.
Per aquest registre veig adient relacionar aquest tema amb un dels quatre conceptes que ens demana l’enunciat, en aquest cas: ”Fronteres”. Per relacionar-ho, ho dividiré en 3 punts:
Superar les barreres geogràfiques: En deixar enrere el comerç informal als carrers, els antics venedors del top manta aconsegueixen travessar una frontera simbòlica en poder establir la seva pròpia marca de roba. En lloc de limitar-se a un espai físic i a les restriccions de la venda ambulant, ara poden expandir-ne l’abast més enllà de les fronteres locals i arribar a clients en diferents àrees geogràfiques.
Creuant restriccions legals: En crear una marca de roba pròpia, els antics venedors del top manta poden transcendir els límits legals i les restriccions imposades per la seva activitat anterior. Ara ja es mouen dins dels marcs legals establerts, complint amb les regulacions i requisits legals per a la venda de productes. Això implica un canvi important en la seva relació amb les autoritats i els permet evitar la persecució i la confiscació de mercaderies a les quals estaven exposats prèviament.
Trencar les barreres de l’estigma: La creació d’una marca de roba pròpia trenca l’estigmatització associada a la seva activitat anterior. En establir una empresa legítima i complir els requisits legals, demostren la seva capacitat per emprendre de manera legal i positivament contribuir a la societat. Això pot canviar la percepció popular que se’n té d’ells i promou una molt millor imatge més positiva.
Justificació teòrica:
Un cop exposada aquesta història d’aquest grup de manters, que acaba en ”final feliç” no voldria acabar aquest registre sense abans ficar sobre la taula un document que m’ha semblat molt interessant que ens parla sobre la lluita per l’absolució de condemna dels manters que utilitzen aquesta activitat com a mode de supervivència.
Les cites estan extretes del document ” ¿Cómo absolver a los “top manta”? (Panorama jurisprudencial)”, creat per María Teresa Castiñeira Palou (Facultat de Dret, Universitat Pompeu Fabra) i Ricardo Robles Planas (Facultat de Dret, Universitat Pompeu Fabra).
En aquest document es parla del canvi a la llei el 1987, on es va promulgar una nova Llei de Propietat Intel·lectual i es van introduir modificacions al Codi Penal per regular comportaments i objectes relacionats amb la propietat intel·lectual on la regulació va establir que el bé jurídic protegit era el “dret moral” d’autor, cosa que implicava que el tipus bàsic d’infracció no requeria ànim de lucre, però aquesta circumstància només operava com a agreujant.
Tot seguit reflexionaré sobre un dels apartats que m’han semblat més importants, i és en el punt 3, quan ens parla de ”Argumentos para la absolución” dividint-ho en 4 punts:
3.1. La venda no és distribució:
El tipus del delicte de lart. 270 CP requereix, pel que fa als supòsits a què ara ens referim, que es duguin a terme actes que puguin qualificar-se de distribució i que hi concorrin, a més, tres requisits imprescindibles perquè el comportament sigui constitutiu de delicte: l’ànim de lucre, el perjudici de tercer i l’absència de consentiment del titular, a més dels requisits generals d’una infracció penal.
3.2. Inexistència de perjudici:
L’art. 270 CP requereix que els comportaments descrits en el tipus es realitzin “en perjudici de tercer”. Aquest element és susceptible de ser interpretat de dues maneres diferents: com un element subjectiu de l’injust, de manera que sigui suficient l’ànim de causar un perjudici a tercer, o bé com un element de caràcter objectiu, que requereixi la causació efectiva d’un perjudici. La primera interpretació amplia notablement l’àmbit del qual és punible.
3.3. Absència de dol L’absència de dol:
Es vincula normalment al desconeixement, bàsicament al desconeixement que els productes que es venen són d’origen il·lícit. En aquest cas, el motiu per a l’absolució: si, com diuen els nous fets provats, no es va demostrar que els discos venuts per l’acusat s’haguessin reproduït il·lícitament, manca un element de la part objectiva del tipus, ja que la venda de discos reproduïts lícitament no constitueix delicte.
3.4. Absència d’ànim de lucre:
L’ànim de lucre, com a intenció d’obtenir un benefici econòmic, s’esmenta expressament a l’art. 270 CP. En aquest cas, i en la línia de la interpretació habitual del dit element en altres delictes, es considera que és un element subjectiu de l’injust. Tot i que les sentències fan referència sovint a aquest element, només serveix per excloure la responsabilitat penal en aquells casos de molt poca entitat, on el benefici que es podia aconseguir era insignificant.
La reflexió que n’extrec dels arguments que els autors expressen favor de l’absolució dels manters és que; està clar que és fonamental tenir en compte els elements legals i contextuals que envolten la seva activitat, però, si bé és important respectar la legalitat, també cal pensar en les circumstàncies individuals i valorar que la situació econòmica precària pot portar a opcions de supervivència que, encara que no s’ajusten plenament a la legalitat, mereixen una consideració comprensiva i una recerca de solucions més enllà de la criminalització.
Bibliografia
Castiñeira Palou, M. Teresa; Robles Planas, Ricardo. «¿Cómo absolver a los “top manta"? (Panorama jurisprudencial)». InDret, 2007, Núm. 2
A continuació us deixo amb els links de la seva tenda online i un documental que us aproparà a les arrels del seu projecte.
https://topmanta.store/
Públic Bona tarda, classe!
Ja ens trobem amb el cinquè registre, se m’està passant el semestre volant. En aquesta ocasió no m’agradaria perdre l’oportunitat de lligar el meu tema ”La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat” amb el que segurament és un dels meus caps de setmana més importants de l’any, el ”finde” del VIÑA ROCK.
Des de 2016 que vaig assistir per primera vegada en aquest festival no me l’he tornat a perdre, i és la prioritat a l’hora de demanar-nos vacances tant jo com tota la meva colla d’amics.
Per posar en context a tots els que mai hi heu assistit, m’agradaria que imaginéssiu tota mena de gèneres, ritmes i artistes musicals més talentosos del país reunits en un sol lloc per crear una experiència vital única. Des del rock més potent passant pel reggae més relaxant, des del hip-hop més enèrgic fins a la música electrònica més enèrgica, el Viña Rock converteix la música en un llenguatge universal capaç d’unir persones de tots els orígens.
Però Viña Rock no és només música, es tracta de comunitat. S’hi forma una gran família d’amants de la música que any rere any es reuneixen a un mateix lloc per compartir una experiència única, aquí tant se val d’on siguis, la teva vestimenta, el teu pentinat ni el teu estil de vida, aquí tot s’iguala, tots som iguals. L’energia i la companyonia que se sent durant aquest festival és simplement indescriptible, nous amics, moltes rialles, abraçades a desconeguts i l’experiència de notar les connexions que es creen en aquest espai tan únic.
El Viña Rock, a part, és un gran aparador d’expressió artística, des dels colorits murals que adornen l’escenari fins a les representacions teatrals que amenitzen el temps d’espera entre concert i concert, res et deixa indiferent. És per això que no només s’hi gaudeix de la música en si, sinó que també és un espai on submergir-te en un món de creativitat que permet explorar gaire bé totes les formes d’expressió artística. També és un espai on es troba una àmplia varietat d’opcions gastronòmiques i gaudir de plats d’arreu del món, infinitat de parades de roba, artesania i marxandatge on pots trobar objectes únics i portar amb tu un trosset del festival.
Justificament teòric:
Cercant per internet diversos articles que parlin sobre com pot afectar un Festival Musical a la creació de la nostra identitat cultural, he trobat una cita molt interessant de la qual fer una reflexió més personal.
Wellman, 2001:
”Este tipo de eventos, suelen aprovecharse a nivel personal para compartir valores y estrechar lazos interpersonales, obtener información i provocar un sentimiento identidad social”.
D’aquesta cita, la reflexió que en faig és que en un gran festival musical, en reunir una gran quantitat de persones amb interessos similars, es converteix en una plataforma perfecta per compartir valors positius. A través de la música i l’ambient festiu, es crea una atmosfera idònia per a donar via lliure l’expressió i la promoció d’aquests valors compartits. Aquests valors poden estar relacionats amb la música en si mateixa, com ara l’estima per gèneres específics, la defensa de la diversitat musical o la promoció de missatges positius, però també poden abordar temes més amplis, com ara la sostenibilitat, la inclusió i la justícia social, cosa que brinda a les persones l’oportunitat de connectar-se amb causes i valors que consideren importants.
Aquests espais també ofereixen un entorn propici per conèixer noves persones i establir connexions significatives. La música és un llenguatge universal que transcendeix les barreres culturals i lingüístiques, cosa que facilita la interacció entre individus de diferents orígens. Durant els festivals, les persones poden establir amistats, crear xarxes de suport i formar comunitats temporals al voltant de la música que els apassiona. Aquestes connexions poden ser duradores, fet que ajuda a crear identitats culturals compartides.
Penso que també tenen un paper rellevant pel que fa a l’obtenció d’informació nova, ja que no només es basa en actuacions musicals, sinó també activitats complementàries com xerrades, tallers i exposicions. Aquestes oportunitats d’aprenentatge permeten als assistents ampliar el seu coneixement sobre diferents gèneres musicals, artistes, cultures i temes relacionats. Aquesta adquisició d’informació enriqueix l’experiència dels assistents i influeix en la formació de la seva identitat cultural en proporcionar-los noves perspectives i coneixements.
Soc dels que defensa que la música sempre actua com un element unificador que enforteix el sentit de pertinença i la identificació amb un grup. L’experiència col·lectiva de gaudir d’un festival d’aquest calibre genera un sentiment de connexió i solidaritat que reforça així la identitat cultural dels individus involucrats.
Bibliografia
WELLMAN, B. (2001): «Physical Place and Cyber-place: The rise of networked individualism». International Journal for Urban and Regional Research, nº 25, 227-252.
Aquest any he sigut l’encarregat de la colla per fer el ”REELS” d’Instagram, i he estat fent centenars de petits vídeos de moments viscuts amb els quals faré un vídeo final per immortalitzar l’experiència.
A continuació us deixo una mostra del material audiovisual que he produït, però, com és evident hi ha coses que és millor que no surtin a la llum xD.
https://drive.google.com/drive/u/3/folders/15c60kE2y9ojnGKW0wz0JB1chpoAfPN9I
Públic Hola, classe!
Per aquest quart registre, no podia dur altra cosa que no estigués lligada a la diada de Sant Jordi.
Aquesta vegada he aprofitat que el dia 23 d’abril, la nostra diada, un gran amic i artista, l’Ernest Costafreda, venia a Lleida a fer una petita exposició, per parlar-nos de manera molt artística i abstracta sobre la nostra llengua, el català, i lligar-ho amb un dels seus temes més recorrent, l’amor.
Per ficar-vos en context, a l’Ernest el vaig conèixer fa 4 anys, al cap de poc de començar la meva relació sentimental amb la meva xicota. Ella és de Llardecans, i al poc de conèixer-nos ja era un més de la seva colla d’amics del poble, i entre ells estava l’Ernest, un artista de cap a peus. És un tot-terreny, és un artista multidisciplinari; creador de poesia, fotografia, disseny, pintura i fins i tot director d’algun curt cinematogràfic, és una persona que té un interès constant per la transforació social i gran impulsor de la cultura. Des del primer moment de conèixer-lo i que m’expliques i m’ensenyes a què es dedicava, vaig agafar un gran interès per la seva feina, i sempre que puc assisteixo a les seves exposicions o lectures. Ja ha tret 2 llibres de poesia, anomenats el primer: POESIA DE MIERDA, i el segon, que fa poc que ha sortit a la venda anomenat MARIPOSAS EN EL ESTOMAGO, tots dos molt recomanables.
El cas és que aquest cop, sabent que tenia el quart registre pendent, ni m’ho vaig pensar i vaig agafar la càmera i vaig anar a gaudir d’un diumenge al matí diferent. Tot i ahir ser un dia amb diverses opcions on disfrutar de la nostra cultura a Lleida, em va sorprendre la gran quantitat de gent que va assistir en aquest acte.
L’exposició, anomenada ”sense la meva llengua no puc dir-te que t’estimo” es basava amb petites obres d’art, escrits i pintades que van fer ell juntament amb dos artistes més, on volien reflectir a traves de l’art l’importància de la nostra estimada llengua catalana. Van transmetre als espectadors la gran importància que té la llengua alhora de representar la identitat cultural i lingüística d’una comunitat específica, suggerint que la capacitat d’expressar-se en la llengua materna és essencial per transmetre certs sentiments i emocions de manera autèntica i profunda. Podríem dir que aquella sala representava una crida a la preservació i promoció de la diversitat lingüística, ja que la pèrdua d’una llengua pot significar en molts casos la pèrdua d’una part important de la cultura i la identitat d’un poble.
Aixi, doncs, podria relacionar aquesta experiència viscuda el dia 23 amb el meu tema escollit ”La construcció de la identitat cultural en un món globalitzat”, perquè a llengua és un element fonamental de la identitat cultural d’un poble i el seu ús té una incidència directa en la manera com una persona es veu a si mateixa i com és vista pels altres.
Per tant, el català és una part crucial de la identitat cultural dels que som parlants nadius d’aquesta llengua i el seu ús contribueix a la construcció i el manteniment de la nostra identitat. En un context més ampli, la preservació i la promoció de les llengües minoritàries i regionals pot contribuir a la construcció i el manteniment de la identitat cultural d’un territori. L’ús col·loquial de la llengua materna reforça clarament els lligams emocionals i culturals entre els membres d’una comunitat.
Justificació teòrica:
Després d’una bona estona regirant documents d’interès relacionats amb aquest registre, he trobat aquesta tesi doctoral de Simone Belli anomenada ”Emociones y lenguage”.
Faré una reflexió final, a partir d’aquesta cita, que inclou diferents i reputats autors:
”Los humanos emos centrado la atención en el binomio emoción–lenguaje con el propósito de elaborar argumentos que sirvan para diferenciar la relación entre estos dos términos”.
I ens planteja el següent dilema:
¿Las emociones se pueden localizar en el lenguaje, o es a través del lenguaje se accede a las emociones?” (Armon-Jones, C, 1986, 1986)
Jo penso que la relació entre el llenguatge i les emocions és un tema molt complex i multidimensional.
D’una banda, el llenguatge pot ser una eina per expressar, comunicar i descriure les emocions, ja que a través del llenguatge, podem posar en paraules les nostres experiències emocionals, descriure com ens sentim i compartir-ho amb els altres.
D’altra banda, el llenguatge també pot influir en la manera com experimentem i comprenem les nostres emocions. En tenir un repertori lingüístic per descriure i categoritzar les emocions, podem tenir més consciència i claredat sobre els nostres propis estats emocionals.
Tot i això, és important reconèixer que les emocions no es limiten exclusivament al llenguatge, les emocions també les experimentem i expressem a través de gestos, expressions facials, to de veu i altres canals no verbals.
Per tant, crec que el llenguatge i les emocions estan estretament relacionats, i el llenguatge pot ser tant una eina per expressar i comunicar les emocions com una influència en la manera com les experimentem i les comprenem.
BIBLIOGRAFIA:
(Belli, S, 2009), ”Emociones y lenguage” UAB.
(Armon-Jones, C, 1986), ”The thesis of constructionism”.
A continuació us deixo el link per veure les fotos que vaig fer diumenge, i els links a les xarxes socials del meu col·lega Ernest per si aquest post us crea curiositat i us deixa amb ganes d’explorar les seves obres.
https://drive.google.com/drive/folders/1cjuuRUYU61UK8gnzF1XUiAOmRDo6xuzI
https://www.instagram.com/titilamel/
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
