Bona tarda a tots i totes!

En aquest 8e registre m’agradaria dedicar-lo a apropar-vos a un dels barris més pobres i estigmatitzats de Lleida, ”La Mariola”.

És un barri que em cau a 2 carrers d’on viu la meva mare, a 1 minut caminant, el fet que estigui tan a prop fa que hagi passat part de la meva infància allí, en una emblemàtica pista de futbol sala on em passaven les hores sense que ens n’adonéssim compte.
La Mariola és un barri concebut per la majoria d’habitants de Lleida com una cosa aliena, com si no formés part de la ciutat. La pobresa i els problemes són part del dia a dia, la segregació, l’estereotip i la marginació promouen una espiral de què sembla impossible sortir.

El barri es va començar a formar als anys quaranta i a partir d’aquesta data hi va haver quatre fases d’urbanització: la del 1941, la del 1952, la del 1969 i la del 1974. Aquí es van instal·lar famílies que procedien de la migració rural; principalment d’Aragó, però també de Múrcia, Castella i Lleó i Andalusia. Al llarg dels anys, el barri es va anar degradant, i les polítiques de l’Ajuntament, fos del color que fos, no hi van ajudar. Els diferents Consistoris han fet servir La Mariola per controlar la pobresa. Sempre que s’havia de reallotjar algú, se’l reallotjava aquí.

És ”vox populi” que els diferents ajuntaments que han anat governant a Lleida s’han encarregat d’anar ”tancant” La Mariola, ja que a poc a poc l’han abastit de tota mena d’equipaments per tal que els que hi viuen ho tinguin tot a mà i no hagin de sortir del barri per gairebé res. En pocs anys han construït una pista de futbol sala, un camp de gespa artificial, un consultori mèdic, un casal de joves i d’avis, un ”pipi-can” per als gossos… Tots els serveis possibles que els alcaldes t’ho venen com a solidaritat, quan realment en aquests actes s’hi amaga l’ombra del ”així no ens molesten per dins de la ciutat”.

Jo, per proximitat m’hi ha tocat viure moltes hores al barri de més petit, i ara de gran hi passejo sovint perquè aparco el cotxe allí. Des de sempre m’ha cridat molt l’atenció la manera que tenen de viure al barri i em fascina la comunitat de germanor que s’hi respira, sempre dic als meus amics i família que tinc una sensació d’enveja sana quan passejo per allí, m’agradaria molt saber enfocar la vida com ells ho fan, amb poc en tenen prou, a la plaça, amb la família, una pilota de futbol, cadires per fer la xarradeta, els seus moixonets de cant, i poca cosa més.

A l’escola en la qual estic treballant en l’actualitat molts infants viuen a La Mariola, i sempre els faig mil preguntes perquè m’interessa molt tot el que ho envolta. Se’ls veu nens feliços, la majoria molt més feliços que altres nens que viuen a altres barris de la ciutat amb moltes més comoditats, i això em fa reflexionar molt.

Després de moltes hores d’observació, preguntes i convivència diària amb ells, he notat que els nens de barris pobres solen tenir una perspectiva diferent sobre el que realment importa a la vida, ja que, lluny de centrar-se en l’acumulació de béns materials, valoren les relacions significatives, l’energia vital, la lleialtat i la senzillesa. Aquesta visió més enfocada en aspectes no materials pot portar a una major plenitud i benestar general a les seves vides.

Els infants que neixen i creixen en barris com La Mariola penso que troben la felicitat més aviat en les relacions socials properes, en la valoració de les coses simples, en la resiliència que desenvolupen davant dels desafiaments i en el seu enfocament en aspectes no materials de la vida. Tots aquests factors combinats crec que poden contribuir de manera significativa al benestar emocional i general, demostrant que la felicitat no depèn únicament de les comoditats materials.

 

Justificació teòrica:

Regirant una pila de recursos que parlen sobre aquesta relació que existeix entre ”El Barri” i el tema dels meus registres, la creació de la identitat cultural, he vist molt acertada aquesta cita que surt del document ”El barrio son los vecinos”. Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas” (2008), de González Carvajal, María Lara.

”La significación de los imaginarios territoriales implica una arena de lucha simbólica, que se expresa, como decíamos, no sólo al interior del mismo barrio sino también en la interacción con “el afuera” que, a su vez, pretende imponer sus propios sentidos significativos en torno al espacio.”

Aquesta cita l’he analitzat des de la perspectiva dels habitants del barri de La Mariola, i és que, tenir sempre aquesta imposició externa de com han de viure, o de voler canviar la seva percepció del que està ben fet o mal fet (sempre dins de la legalitat) de part de la resta de veïns dels altres barris de Lleida, a parer meu, és un obstacle per a la lliure construcció de la seva pròpia identitat. Poden sentir pressió per ajustar-se a les normes i valors dels barris més privilegiats, cosa que podria conduir a la pèrdua d’aspectes importants de la seva pròpia cultura i tradicions.

Tot i això, he pogut observar que la majoria dels residents de La Mariola també tenen la capacitat de resistir i reafirmar els seus propis valors, símbols i sentit de pertinença.
Aquesta dosi de resistència pot ser una gran font d’apoderament i fortalesa per a la comunitat, permetent la creació i la preservació d’una rica i autèntica identitat cultural pròpia i lliure de condicionants externs, ja que precisament aquesta resiliència pot ser claus per preservar la seva identitat cultural única i promoure un sentit d’orgull i valor al seu espai.

 

Bibliografia

 

Gonzalez Carvajal, María Lara (2008). “El barrio son los vecinos” . Cultura e identidad en los procesos de urbanización de villas. Algunas reflexiones sobre el barrio.

A continuació us deixo l’enllaç de la carpeta de Drive amb un resum de fotografies i vídeo de totes les infraestructures que he comentat anteriorment:

 

https://drive.google.com/drive/folders/1–E9mFv8lwozL83-CRS-JcExpvV2ZuGI